«No cuina, però tampoc mossega.» Aquestes paraules encapçalaven l’anunci amb què la Rose Llewellyn, una vídua de «bons costums i disposició excepcional», s’oferia la tardor de 1909 com a majordoma. Inevitablement, la frase va cridar l’atenció de l’Oliver Milliron, un vidu amb tres fills i poca traça per a les feines de la llar, que no va dubtar ni un segon a contractar-la perquè posés una mica d’ordre a casa seva, a Marias Coulee, en un racó isolat de Montana.

Va ser així com la Rose i el seu germà Morris, tot un dandi sempre impecable, van arribar a aquest poble de grangers. Per acabar-ho d’arrodonir, quan per aquelles dates la mestra de l’escola va decidir escapar-se amb un predicador itinerant, en Morris es va veure obligat a substituir-la, perquè de fet era l’únic del poble que estava remotament capacitat per fer-ho. Sigui com sigui, els seus enginyosos mètodes d’ensenyament marcarien per sempre els joves alumnes d’aquesta escola rural, i ni ells ni la família Milliron i el poble de Marias Coulee tornaran a ser com eren abans de l’arribada de la Rose i en Morris.

Ivan Doig és un dels darrers cronistes de l’Amèrica rural, i Una temporada per xiular és la millor evocació d’una forma de vida desapareguda i dels individus excepcionals que la van fer possible.