El narrador d’aquesta novel·la té disset anys i sap que aviat s’haurà de morir, ja que viu immers en una guerra perduda, una guerra de resistència a una invasió. Però el que més el fa patir no és la idea de la seva mort propera sinó la certesa que haurà de morir verge. I així el seu viatge a través d’aquesta guerra és també un viatge cap a la vida, que l’obligarà a trobar dintre seu els recursos per resistir a la temptació de l’anihilació. Un d’aquests recursos, curiosament, seran les plantes amb les quals per força conviu en erms, gorges i planells. No és difícil endevinar que el país ocupat, bombardejat i mai anomenat és Txetxènia. Però el més sorprenent és la fusió implícita operada per l’autor entre aquest territori del Caucas i Occitània. Com si, a partir d’una invasió que podem recordar per les imatges de la televisió o d’internet, es parlés també d’una guerra més antiga, d’una desfeta més antiga, en definitiva de l’intent d’extermini d’un altre poble, d’una altra llengua i d’una altra cultura. Joan-Claudi Forêt, nascut a Lió el 1950, va aprendre l’occità ja adult i el va convertir en la seva llengua de creació literària. Traductor dels sonets de Shakespeare, és un dels representants més brillants i reconeguts de la literatura occitana d’avui. Viu a Montpeller.