En la literatura catalana hi ha tradició de referents orientals. Basti recordar aquí Josep Maria Junoy i Joan Salvat-Papasseit, que amb ment occidental van atansar-se a l’haiku, una forma poètica que sorgeix de la cosmovisió japonesa. Immergir-s’hi demana esforç. En l’haiku es fa evident un univers desconegut: som davant d’una altra manera d’entendre l’existència. Herba roja de tardor. Cent estances de l’haiku japonès vol interpretar la sensibilitat i la llengua que ha donat lloc a aquesta miniatura verbal que, per contra i fora de tota retòrica, provoca una immersió en la realitat tota sencera. L’haiku se situa a l’extrem de tota conceptuació, discurs, efusió sentimental i verbositat literària per mostrar la realitat nua, transparent. En el seu treball, Vicente Haya estudia i comenta haikus clàssics i moderns, acosta com en un zoom el treball poètic de l’haijin —el poeta d’haikus— que, en un espai ben reduït, aplega l’esclat de l’univers.