L’estudi sobre els orígens de l’Escola Puigcerver (1968) se centra en quatre eixos primordials: a) la funció fonamental que hi tingué l’associacionisme cristià de base —la JARC— des de les tesis del cristianisme d’intervenció social derivades del Concili Vaticà II; b) la situació del centre escolar en una perifèria urbana com a cohesionador territorial a partir de la comunicació educativa entre la població periurbana i de l’interior del Baix Camp i l’alumnat del medi urbà, en una conjuntura de canvi demogràfic; c) la crisi cíclica de l’educació vigent com a conseqüència, en part, de l’«oblit» de la trajectòria d’una idea educadora que es concreta en el fet més evident: el desenvolupament és superior al creixement, i d) el programa comunitari de l’escola, basat en el convenciment que l’educació mai no ha de restar «aïllada» d’un projecte de construcció nacional.