Les èpoques vàndala i bizantina (455-902/903) són el període més mal conegut de tota la història de les Illes Balears a causa de l’escassesa de les fonts escrites i de la pobresa de les troballes arqueològiques, fins al punt que els historiadors parlaven dels “segles obscurs” per a referir-se a aquest llarg període. Però l’esforç dels investigadors i alguns descobriments arqueològics recents han donat llum a una època ben interessant en la qual pervisqueren molts d’elements de la romanitat tardana, com la religió cristiana o la llengua llatina, però també n’aparegueren de nous. De fet, en aquests segles, les Illes Balears depengueren políticament de Cartago primer (el Regne Vàndal) i de Constantinoble després (l’Imperi Bizantí) i mai no varen estar sota l’òrbita dels visigots de Toledo. També sorprèn la llarga durada de la presència bizantina i la tardana conquista musulmana, quasi dos segles després del seu desembarcament a la Península Ibèrica.