«Qui obri 'Arrels a la roca' tornarà un cop i un altre a aquests poemes amb l’agraïment d’haver-hi descobert una veu emocionada i perspicaç (les «petites pedres de dolor al meu cor») i la compensació immensa de la seva tenacitat —i fe— en el llenguatge que, com diu en algun dels poemes, ens ha de guardar la poqueta llum perquè mai «no se’ns faci fosc del tot.» Francesc Parcerisas, del pròleg del llibre Els meus dits s’aferren a la teva ombra culpable, roca estèril en la fondària arcaica. Inútilment, les arrels del meu desig cerquen en tu un alè per viure.