Sota el títol Aigua per al pa, aigua per al sucre, aquest treball estudia el paisatge agrari de la Séquia de Palma i la Séquia d'en March, dos sistemes hidràulics que es localitzen a la partida de l'Alfàs, enclavada entre els rius Serpis i Vernissa i inserida als termes municipals d'Ador, Palma i Beniarjó, a la Safor (País Valencià). Gràcies a la combinació de l'arqueologia hidràulica i la documentació escrita, l'estudi evidencia que la Séquia de Palma fou construïda a mitjan segle XIII per la societat cristiana -tot i que probablement reaprofitava en part una canalització prèvia d'origen andalusí- a fi d'ampliar la superfície irrigada i consolidar el poblament cristià a Palma i Ador. La Séquia d'en March fou construïda el 1457 a iniciativa d'Ausias March, senyor de Beniarjó, per augmentar la producció de sucre. Les noves terres irrigades no foren dedicades exclusivament al conreu de la canyamel, però van permetre incrementar-ne la producció tot garantint igualment l'abastiment local de blats. Malgrat la diferència cronològica i l'extensió desigual entre ambdós sistemes, tots dos responen en darrera instància a la mateixa finalitat: l'obtenció de renda per part dels senyors.