Des de la vellesa, donant tombs i adornant el brocal que oculta i que, al mateix temps, protegeix, l’ull negre del pou i tot el que representa, els poemes destil·len reminiscències, enyors, passions de juventut i de maduresa. Les realitats difícils d’acceptar els impregnen: la decadència de la pell, la del gest cansat, la d’un passat que només pot abastar amb el voluntariós i necessari record, la d’un present àton, en el qual combatre la por, la injustícia, la soledat. És la única possibilitat que li queda a la poeta per sentir-se viva, són les armes que empra per a què l’ajudin a viure amb un somriure interior i un xic burleta, el futur minso que l’espera i del qual intenta exprimir-ne el suc fins que una mà amolli amb amor la darrera mirada.